Arrels

Tres setmanes des de la mort del tirà...

La incertesa s’ha dissolt, el país decideix abandonar les maneres del tirà i s’obre una petita escletxa a la llum. Aquesta esperança és la que em força a tornar a la meva terra, a les meves arrels.

Trenta anys són molts, insuficients per oblidar els records de la meva infància, i suficients per donar gràcies a la meva segona terra, la que em va acollir i em va ajudar a tirar endavant, a refer la meva vida.

Onze hores de viatge per tornar a la meva antiga casa, No se que m’espera, ni se que hi trobaré, la gran part dels contactes que em quedaven al poble van ser apressats o morts i l’altre part quan els trucava, penjaven en sentir la meva veu.

Recordo l’escola, els gronxadors acabats de pintar de color blau elèctric, per en Carles, el conserge. Recordo l’Esplai on passava les tardes dels dissabtes, allà vaig conèixer la Maria. Recordo la fàbrica del pare, l’olor a pell d’aquelles sabates lluents que s’apilaven esperant ser encapsades. Recordo la casa dels avis, a les afores del poble, envoltada d’arbres amb el seu jardí preciós i cuidat, on vaig aprendre a caminar, els llargs passadissos, els alts sostres i els lluents papers que decoraven les estances...

El taxista em desperta amb un enèrgic “ja hem arribat”. Obro els ulls i no aconsegueixo situar-me, els meus ulls enfoquen el meu entorn però el meu cervell és incapaç de processar la realitat. Només destrucció , carrer buits, pisos destruïts... Perplex li demano al taxista on som, no hi ha dubte, érem al ben mig del carrer Major. Li pago la carrera i li demano el telèfon, per si cal que hem vingui a buscar.

Vaig començar a caminar sense saber ben bé on anava, l’escola, la fàbrica, el Cau, la casa dels avis... tot estava destrossat, derruït, el meu cervell no aconseguia retrobar els bons records que m’amenitzaven el viatge. La destrucció total del meu poble va significava la destrucció de la meva infància, dels meus records, de les meves arrels.

Continuo caminant i arribo a l’únic lloc del poble on encara hi quedava un xic de color: les flors ja velles de roba i plàstic del cementiri. Ara mig espoliat i abandonat, vaig començar a caminar com cercant alguna cosa, de sobte la meva mirada va topar amb aquella làpida, sorprenentment encara intacta, era la de la Maria.

Vaig prendre el mòbil, vaig trucar al taxista i li vaig demanar que hem tornés a dur a casa meva.

fotos:
Dani Martin
Thais Roig