L'altra Girona

Fotos de l'excursió de diumenge

Passos

Camins, viatges, rutes, trajectes, passejades, anades o tornades; Tot plegat són poc més, que la suma dels nostres passos, del primer a l’últim. La dificultat però recau en aquest primer pas, és el que marcar la direcció i ens allunya momentàniament de la incertesa. L’últim és el que ens porta a la meta.

Sèrie passos, 6 fotos estenopeiques que van ser el meu primer pas en la fotografia.

Passos davant del Café Zurich (Barcelona)

Passos (de zebra) a Passeig de Gràcia

Passos distrets a la Rambla

Passos en descans

Passos perduts en un carrer del Born

Passos automàtics a la boca del Metro

la meva foto de Girona

Fart de veure la típica postal gironina de les cases de l’Onyar, però amb la contradicció de voler-ne fer una... és una situació estranya o complicada d’explicar, necessitava una foto de l’escena més representativa de la meva nova ciutat, on tornen a créixer les meves arrels... Volia que la foto fos o tingués alguna cosa especial, una mica de mi... Li havia donat moltes voltes al tema, fins que un bon dia, passejant pel centre, en recerca i captura del recent “Nocilla Experience” es va produir la situació: una llum plàcida, tènue i ataronjada acariciava les façanes de les cases de l’Onyar, que juntament amb el vent inexistent, feia que es reflectissin de forma quasi perfecte sobre l’aigua... La foto la vaig prendre amb una càmera estenopeica per dues raons: va ser aquesta tècnica la que em va acabar de fer enganxar a la fotografia. I segona: el resultat tot sovint incert que ofereix i la meva tossuderia en dominar lo indominable així ho requeria.

La foto és lluny de la perfecció però no era el que buscava, només volia que fos la meva foto de Girona.

3 minuts

Obro els ulls, el Sol s’escola per les escletxes de la persiana, que em protegeix de la ceguera matinal. Miro el despertador, les 9:28.

És dissabte, avui no treballo i podria dormir, però no tinc son. Decideixo aixecar-me, poso els peus a terra, però no el noto fred. Hauria d’estar fred, es hivern. Tinc un instant de lucidesa i me n’adono que el meu cos continua immòbil entre el llençols. Les meves parpelles segellades, la boca entreoberta deixant veure els incisius, i un sol mitjó als peus. La confusió inicial es dilueix, està tot clar: m’he mort. M’he mort abans dels trenta... i amb moltes (masses) coses per fer, merda!

S’enfonsarà, es despertarà, es girarà cap a mi, m’abraçarà i estaré fred, plorarà i plorarà més...

I tot el que em queda per fer: aquell trio pendent –amb dues ties, clar!-, fer el cim del Montblanc, el viatge per l’Àfrica en bici, perdonar a ma mare, dir-li a ella tot el que l’estimo, retornar el préstec del banc.. tot hi que això últim poc m’importa. En definitiva una vida curta i amb la sensació que ha estat poc aprofitada.

I ara què he de fer? On he d’anar? Aniré al cel, tot i ser ateu?... I a sobre no he sentit dolor, no és que em queixi, però se’m fa estrany. He mort mentre dormia i després d’un gran polvo, se’ns dubte la mort més desitjada. Au! Sento una pressió al pit, cada vegada més forta. Uff! Potser és el dolor de la mort, que com els trens de Renfe, arriba amb retard. Em fa mal i no para. Foscor, tres segons, torna la llum...

Obro els ulls, torno a ser dins el meu cos. El sol s’escola per les escletxes de la persiana, que em protegeix de la ceguera matinal. Miro el despertador, les 9:31. Continuo sentint aquella pressió sobre el pit. Sobre meu, jau el seu gat negre, gras i pelut, em mira amb els seus ulls fixos i intensos, com volent-me dir alguna cosa...

Ho entenc tot. El gat, amb un gran acte de generositat, m’ha cedit una de les seves 7 vides. Ara em cau més bé. L’amanyago però ell marxa, ja ha fet la seva feina.

Em giro, la miro, respira tranquil·lament, l’he de despertar... La desperto, fem l’amor i li dic que l’estimo més del que es pot imaginar. Ella em mira perplexa i em diu:

- Estàs un xic estrany aquest mati.

Arrels

Tres setmanes des de la mort del tirà...

La incertesa s’ha dissolt, el país decideix abandonar les maneres del tirà i s’obre una petita escletxa a la llum. Aquesta esperança és la que em força a tornar a la meva terra, a les meves arrels.

Trenta anys són molts, insuficients per oblidar els records de la meva infància, i suficients per donar gràcies a la meva segona terra, la que em va acollir i em va ajudar a tirar endavant, a refer la meva vida.

Onze hores de viatge per tornar a la meva antiga casa, No se que m’espera, ni se que hi trobaré, la gran part dels contactes que em quedaven al poble van ser apressats o morts i l’altre part quan els trucava, penjaven en sentir la meva veu.

Recordo l’escola, els gronxadors acabats de pintar de color blau elèctric, per en Carles, el conserge. Recordo l’Esplai on passava les tardes dels dissabtes, allà vaig conèixer la Maria. Recordo la fàbrica del pare, l’olor a pell d’aquelles sabates lluents que s’apilaven esperant ser encapsades. Recordo la casa dels avis, a les afores del poble, envoltada d’arbres amb el seu jardí preciós i cuidat, on vaig aprendre a caminar, els llargs passadissos, els alts sostres i els lluents papers que decoraven les estances...

El taxista em desperta amb un enèrgic “ja hem arribat”. Obro els ulls i no aconsegueixo situar-me, els meus ulls enfoquen el meu entorn però el meu cervell és incapaç de processar la realitat. Només destrucció , carrer buits, pisos destruïts... Perplex li demano al taxista on som, no hi ha dubte, érem al ben mig del carrer Major. Li pago la carrera i li demano el telèfon, per si cal que hem vingui a buscar.

Vaig començar a caminar sense saber ben bé on anava, l’escola, la fàbrica, el Cau, la casa dels avis... tot estava destrossat, derruït, el meu cervell no aconseguia retrobar els bons records que m’amenitzaven el viatge. La destrucció total del meu poble va significava la destrucció de la meva infància, dels meus records, de les meves arrels.

Continuo caminant i arribo a l’únic lloc del poble on encara hi quedava un xic de color: les flors ja velles de roba i plàstic del cementiri. Ara mig espoliat i abandonat, vaig començar a caminar com cercant alguna cosa, de sobte la meva mirada va topar amb aquella làpida, sorprenentment encara intacta, era la de la Maria.

Vaig prendre el mòbil, vaig trucar al taxista i li vaig demanar que hem tornés a dur a casa meva.

fotos:
Dani Martin
Thais Roig