Et dec una abraçada ;)

Enderrocs

Amb la sensació de que tot s’ensorra, que la runa de l’antiga casa vol continua a sobre meu pressionant, sense voler-me deixar respirar. Ara és diferent, soc fort, he de ser fort, toca resistir, obrir-se forat entre la merda per obrir la finestra, buscant que entri la llum i sobretot aire fres, per continuar respirant.

Foto amb Diana+

Iceberg

Te verd amb sucre de canya i el diari local. Amb la mirada seguia les columnes de la secció d’esports. El nyic! Peculiar de la porta al obrir-se, em va fer aixecar el cap. La vaig veure per primera vegada, en aquell Café, a la mateixa hora en que jo feia vida allà. Morena, culona i guapa, els seus ulls petits amagaven el neguit de qui va a demanar feina sense gaire convicció. Lluïa el seu somriure que a partir de llavors es va convertir en una imatge obsessiva. Imatge que es repetiria en els meus somnis.

L’obsessió m’obligava a acostar-me a ella. El seu nom poc comú i d’origen exòtic feia imaginar-me com era per dins, però a traves de la seva mirada no podia veure més que un sac de sentiments reprimits que jo no podia, o no sabia desxifrar. Era com un iceberg que sura en el mar, només n’era possible veure’n un trosset del total, però jo no en vaig tenir prou, volia més. Volia capbussar-me en el mar, amb els ulls ben oberts, encara que la sal me'ls cogués, no m’importava, volia saber què hi havia sota l’aigua, què s’amarga darrera aquella mirada.

La història va ser curta, però intensa, l’amor ens va lligar i em va permetre iniciar-me en el busseig d’aquelles aigües fredes que m’acostaven a ella. Sota l’aigua l’iceberg era enorme ple de sorpreses i pors que es funcionaven per convertir aquell lloc en un espai captivador, únic i on, si la por no s’hagués apoderat de mi, m’hagués agradat quedar-m’hi. Però la por a aquell lloc desconegut em va fer allunyar-me, però seria impossible oblidar-lo.

Anys i alguns amors després em trobava en aquell Café a la mateixa hora en que jo feia vida allà. Però amb les costums canviades: el te verd amb sucre de canya havia donat lloc al Café sol, l’ampolleta d’aigua fresca i la copa de Mascaró, que miro de reüll mentre repasso la secció d’esports de la premsa local. Com si fos un caprici del destí ella va tornar a entrar per la porta. El reguitzells d’emocions i sensacions que vaig viure en aquell instant, no se com descriure’l però per molt que m’esforçava el filtre dels anys només em deixava veure els bons records.

La història començava a repetir-se, aquells ulls petits, que ara s’amagaven sota un serrell, em recordaven aquell iceberg que vaig deixar a mig explorar i excitava els meus sentits. Ara havia de ser diferent, la por no m’hauria de fer enrere, el meu cor m’exigia tornar-me a capbussar en aquelles aigües fredes.

Nedo amb tranquil·litat, explorant tots els racons que vaig deixar a mitges ,però ara ja no hi ha màgia, no és el mateix, aquella excitació que vaig tenir al veure-la es desfà, es dilueix igual que el sucre en el cafè, ara ja fred. Decebut bec d’un glop la mitja copa de Mascaró que encara m’acompanya, m’aixeco i marxo per no tornar a aquell Café.