Obro els ulls, el Sol s’escola per les escletxes de la persiana, que em protegeix de la ceguera matinal. Miro el despertador, les 9:28.
És dissabte, avui no treballo i podria dormir, però no tinc son. Decideixo aixecar-me, poso els peus a terra, però no el noto fred. Hauria d’estar fred, es hivern. Tinc un instant de lucidesa i me n’adono que el meu cos continua immòbil entre el llençols. Les meves parpelles segellades, la boca entreoberta deixant veure els incisius, i un sol mitjó als peus. La confusió inicial es dilueix, està tot clar: m’he mort. M’he mort abans dels trenta... i amb moltes (masses) coses per fer, merda!
S’enfonsarà, es despertarà, es girarà cap a mi, m’abraçarà i estaré fred, plorarà i plorarà més...
I tot el que em queda per fer: aquell trio pendent –amb dues ties, clar!-, fer el cim del Montblanc, el viatge per l’Àfrica en bici, perdonar a ma mare, dir-li a ella tot el que l’estimo, retornar el préstec del banc.. tot hi que això últim poc m’importa. En definitiva una vida curta i amb la sensació que ha estat poc aprofitada.
I ara què he de fer? On he d’anar? Aniré al cel, tot i ser ateu?... I a sobre no he sentit dolor, no és que em queixi, però se’m fa estrany. He mort mentre dormia i després d’un gran polvo, se’ns dubte la mort més desitjada. Au! Sento una pressió al pit, cada vegada més forta. Uff! Potser és el dolor de la mort, que com els trens de Renfe, arriba amb retard. Em fa mal i no para. Foscor, tres segons, torna la llum...
Obro els ulls, torno a ser dins el meu cos. El sol s’escola per les escletxes de la persiana, que em protegeix de la ceguera matinal. Miro el despertador, les 9:31. Continuo sentint aquella pressió sobre el pit. Sobre meu, jau el seu gat negre, gras i pelut, em mira amb els seus ulls fixos i intensos, com volent-me dir alguna cosa...
Ho entenc tot. El gat, amb un gran acte de generositat, m’ha cedit una de les seves 7 vides. Ara em cau més bé. L’amanyago però ell marxa, ja ha fet la seva feina.
Em giro, la miro, respira tranquil·lament, l’he de despertar... La desperto, fem l’amor i li dic que l’estimo més del que es pot imaginar. Ella em mira perplexa i em diu:
- Estàs un xic estrany aquest mati.
2 comentaris:
Fa molt que escrius? Els teus relats són interessants...
Vaig començar a escriure quan tenia 5 anys... jejeje Son petites anades d'olla, aquest últim havia d'anar acompanyat d'una foto tan surrealista com el text, però no m'agradava el resultat i al final el text solet... Tornant del "Camino" vaig tenir un brot d'inspiració i això es part d'aquell estat...
Publica un comentari a l'entrada