Imperatiu de l’asfalt

Surto de casa amb el cap baix. Miro a terra. L’imperatiu de l’asfalt em domina, em limita, em coacciona.

Requiescant in Pace

Girona orfe de bàsquet!

Manos que (des)tapan

Con esta serie de 3 fotografías que titulo Manos que (des)tapan quería demostrar la fuerza que tienen las manos para describir o decirnos cómo somos. Las personas nos caracterizamos por nuestro rostro, el elemento más visible para diferenciar-nos de los demás. Muestra de ello es el hecho del nacimiento de un bebé, el cual lo primero que distingue es la formación geométrica de la cara de la madre… El rostro nos da la identidad y a través de él podemos mostrar diferentes estados de ánimo, pero paradoxalmente, no nos dice mucho sobre cómo somos. Por el contrario, las manos son un elemento que en demasiadas ocasiones pasa desapercibido, pero nos cuentan mucho sobre cómo es la persona. Fácilmente podemos diferenciar entre las manos de un mecánico y las de un oficinista o, como en mi serie fotográfica, entre las de una camarera y las de una bióloga. Teniendo en cuenta las manos como un elemento que nos describe o destapa de tal forma, parece extraño, e incluso paradójico, que las usemos para taparnos aquellas partes del cuerpo que nos da vergüenza o pudor enseñar, obviando así todo aquello que revelan nuestras manos.

Muchas gracias a las modelos por hacer este proyecto más especial

Et dec una abraçada ;)

Enderrocs

Amb la sensació de que tot s’ensorra, que la runa de l’antiga casa vol continua a sobre meu pressionant, sense voler-me deixar respirar. Ara és diferent, soc fort, he de ser fort, toca resistir, obrir-se forat entre la merda per obrir la finestra, buscant que entri la llum i sobretot aire fres, per continuar respirant.

Foto amb Diana+

Iceberg

Te verd amb sucre de canya i el diari local. Amb la mirada seguia les columnes de la secció d’esports. El nyic! Peculiar de la porta al obrir-se, em va fer aixecar el cap. La vaig veure per primera vegada, en aquell Café, a la mateixa hora en que jo feia vida allà. Morena, culona i guapa, els seus ulls petits amagaven el neguit de qui va a demanar feina sense gaire convicció. Lluïa el seu somriure que a partir de llavors es va convertir en una imatge obsessiva. Imatge que es repetiria en els meus somnis.

L’obsessió m’obligava a acostar-me a ella. El seu nom poc comú i d’origen exòtic feia imaginar-me com era per dins, però a traves de la seva mirada no podia veure més que un sac de sentiments reprimits que jo no podia, o no sabia desxifrar. Era com un iceberg que sura en el mar, només n’era possible veure’n un trosset del total, però jo no en vaig tenir prou, volia més. Volia capbussar-me en el mar, amb els ulls ben oberts, encara que la sal me'ls cogués, no m’importava, volia saber què hi havia sota l’aigua, què s’amarga darrera aquella mirada.

La història va ser curta, però intensa, l’amor ens va lligar i em va permetre iniciar-me en el busseig d’aquelles aigües fredes que m’acostaven a ella. Sota l’aigua l’iceberg era enorme ple de sorpreses i pors que es funcionaven per convertir aquell lloc en un espai captivador, únic i on, si la por no s’hagués apoderat de mi, m’hagués agradat quedar-m’hi. Però la por a aquell lloc desconegut em va fer allunyar-me, però seria impossible oblidar-lo.

Anys i alguns amors després em trobava en aquell Café a la mateixa hora en que jo feia vida allà. Però amb les costums canviades: el te verd amb sucre de canya havia donat lloc al Café sol, l’ampolleta d’aigua fresca i la copa de Mascaró, que miro de reüll mentre repasso la secció d’esports de la premsa local. Com si fos un caprici del destí ella va tornar a entrar per la porta. El reguitzells d’emocions i sensacions que vaig viure en aquell instant, no se com descriure’l però per molt que m’esforçava el filtre dels anys només em deixava veure els bons records.

La història començava a repetir-se, aquells ulls petits, que ara s’amagaven sota un serrell, em recordaven aquell iceberg que vaig deixar a mig explorar i excitava els meus sentits. Ara havia de ser diferent, la por no m’hauria de fer enrere, el meu cor m’exigia tornar-me a capbussar en aquelles aigües fredes.

Nedo amb tranquil·litat, explorant tots els racons que vaig deixar a mitges ,però ara ja no hi ha màgia, no és el mateix, aquella excitació que vaig tenir al veure-la es desfà, es dilueix igual que el sucre en el cafè, ara ja fred. Decebut bec d’un glop la mitja copa de Mascaró que encara m’acompanya, m’aixeco i marxo per no tornar a aquell Café.

L'altra Girona

Fotos de l'excursió de diumenge