Epistemologia de la incertesa

Tornaré!

2009-03-11T14:14:00.005+01:00

Actualitzo el Blog amb dues fotos especials. Especials perqué son fetes amb una vella reflex de la marca Chinon. Fa uns 40 anys el meu tiet la va portar d'Anglaterra, "va ser un caprici" reconeixia. Després de passar per les mans del meu pare va arribar a mi. Per desgracia el fotometre ja no funciona i les fotos les has de fer a ull... Però és una càmera amb història i me l'estimo molt.

El títol de l'entrada fa referéncia a que abandono, per un temps el blog. De vegades cal aparcar les coses per tornar-les a agafar amb més força... prometo tornar amb un blog amb lock renovat i amb actualitzacions més regulars. Tornaré!

Treient el cap

Chinon CS, Diapositiva Fuji

Vigilant...

Chinon CS, Diapositiva Fuji

Lomo (&III)

2009-02-17T13:02:00.009+01:00

Tanco la serie lomografica amb una pinhole (feta amb la meva estimada Diana+). Al final ha resultat finalista del concurs Lomocovers d'aquest gener i és pot veure en la galeria de la portada de la web.

Lomovacances II

2009-02-01T11:46:00.006+01:00

Nina by S

Holga, negatiu color Agfa 120mm

Tard

Holga, negatiu color Agfa 120mm

Arenes

Holga, negatiu color Agfa 120mm

Lomovacances I

2009-01-31T20:49:00.009+01:00

Bolet còsmic

Holga, diapositiva Fuji 120mm

Oliu&Dani

Holga, negatiu color Agfa 120mm

Simetria II

2009-01-29T20:01:00.002+01:00

Sony Alpha 100 + Sigma 70-300 f4-5,6 APO DG

ISO 100, F9, 1/160, D. focal 90mm

Composició natural en BW

2009-01-26T18:49:00.003+01:00

Sony Alpha 100 + Sigma 70-300 f4-5.6 APO DG

ISO 100, F9, 1/320 s, D. focal 300mm

Xarxes

2009-01-23T23:12:00.004+01:00

Sony Alpha 100 + Sony DT 18-70 mm F3.5-5.6

ISO 100, F20, 1/13 s, D. focal 24mm

Simetria

2009-01-04T00:14:00.008+01:00

Sony Alpha 100 + Sony DT 18-70 mm F3.5-5.6
ISO 100, F4, 1/80 s, D. focal 18mm

Bon Nadal

2008-12-24T13:02:00.009+01:00

Sony Alpha 100 + Sony DT 18-70 mm F3.5-5.6 + Focus
ISO 100, F32, 4 s, D. focal 70mm

Retrat de tardor

2008-12-20T09:20:00.007+01:00

Sony Alpha 100 + Sony DT 18-70 mm F3.5-5.6
ISO 200, F5.6, 1/500, D. focal 35mm

Arriba el fred i el vent, la fulla comença la seva dansa sorollosa, cercant la llibertat. Orgullosa es desprèn de la branca, amb l’erràtic pensament de ser lliure. La realitat és un destí breu on la putrefacció l’ataca sense pietat.

Records

2008-12-18T21:43:00.004+01:00

Sony Alpha 100 + Sony DT 18-70 mm F3.5-5.6 + Photoshop
ISO 200, F3.5, 1/80, D. focal 18mm

d'esquenes...

2008-12-05T19:46:00.004+01:00

Premis

2008-11-29T17:55:00.005+01:00

Un novembre profitós pel meu ego. A començament de mes, una de les meves fotos va ser seleccionada i finalista del concurs de Comelgrup, així que omplirà una de les pàgines del calendari de l'empresa, amb una tirada de 4.000 exemplars. Em fa il·lusió que una foto meva pugui arribar a tanta gent.

Avui, per acabar el mes, he rebut el 2n premi, en la categoria "racons", del concurs de fotografia "Girona: Enfoca-la", organitzat per l'Ajuntament de Girona i patrocinat per l'Associació de Comerciants de la plaça del Mercat de Girona. El premi, un val de compra de 50 €, un carro per la compra i un conjunt d’arracades i penjoll de Joid'art, la Sílvia està contenta ;)

La foto en qüestió és de la passarel·la que travessa l'Onyar a l'alçada de la Plaça del Mercat. Com veieu està feta de nit, jugant amb la tènue il·luminació del propi pont, que il·lumina el terra d'aquest ressalta'n una bonica corba, que pot recordar a la d'un nu femení.

La foto guanyadora la podeu veure aquí. No discutiré la decisió del jurat però a mi m'agradava més una altra.

Espectres

2008-11-19T16:36:00.010+01:00

Esperits en forma d'ombra vigilen la muralla, el setge no decau...

Mals de cap

2008-11-16T21:37:00.003+01:00

Vacances al Sud de França

2008-11-10T22:00:00.012+01:00

Nîmes, Arenes de nit

Arles, espelmes d'una de les moltes esglésies

Deer Woman

2008-10-26T13:15:00.002+01:00

Click, click, click, click

2008-09-21T20:40:00.002+02:00

Natura i color

2008-09-19T12:42:00.003+02:00

Imperatiu de l’asfalt

2008-08-03T20:40:00.007+02:00

Surto de casa amb el cap baix. Miro a terra. L’imperatiu de l’asfalt em domina, em limita, em coacciona.

Requiescant in Pace

2008-07-26T09:45:00.003+02:00

Girona orfe de bàsquet!

Manos que (des)tapan

2008-06-02T11:37:00.005+02:00

Con esta serie de 3 fotografías que titulo Manos que (des)tapan quería demostrar la fuerza que tienen las manos para describir o decirnos cómo somos. Las personas nos caracterizamos por nuestro rostro, el elemento más visible para diferenciar-nos de los demás. Muestra de ello es el hecho del nacimiento de un bebé, el cual lo primero que distingue es la formación geométrica de la cara de la madre… El rostro nos da la identidad y a través de él podemos mostrar diferentes estados de ánimo, pero paradoxalmente, no nos dice mucho sobre cómo somos. Por el contrario, las manos son un elemento que en demasiadas ocasiones pasa desapercibido, pero nos cuentan mucho sobre cómo es la persona. Fácilmente podemos diferenciar entre las manos de un mecánico y las de un oficinista o, como en mi serie fotográfica, entre las de una camarera y las de una bióloga. Teniendo en cuenta las manos como un elemento que nos describe o destapa de tal forma, parece extraño, e incluso paradójico, que las usemos para taparnos aquellas partes del cuerpo que nos da vergüenza o pudor enseñar, obviando así todo aquello que revelan nuestras manos.

Muchas gracias a las modelos por hacer este proyecto más especial

Et dec una abraçada ;)

2008-05-27T21:38:00.002+02:00

Enderrocs

2008-05-13T21:36:00.004+02:00

Amb la sensació de que tot s’ensorra, que la runa de l’antiga casa vol continua a sobre meu pressionant, sense voler-me deixar respirar. Ara és diferent, soc fort, he de ser fort, toca resistir, obrir-se forat entre la merda per obrir la finestra, buscant que entri la llum i sobretot aire fres, per continuar respirant.

Foto amb Diana+

Iceberg

2008-05-07T10:48:00.006+02:00

Te verd amb sucre de canya i el diari local. Amb la mirada seguia les columnes de la secció d’esports. El nyic! Peculiar de la porta al obrir-se, em va fer aixecar el cap. La vaig veure per primera vegada, en aquell Café, a la mateixa hora en que jo feia vida allà. Morena, culona i guapa, els seus ulls petits amagaven el neguit de qui va a demanar feina sense gaire convicció. Lluïa el seu somriure que a partir de llavors es va convertir en una imatge obsessiva. Imatge que es repetiria en els meus somnis.

L’obsessió m’obligava a acostar-me a ella. El seu nom poc comú i d’origen exòtic feia imaginar-me com era per dins, però a traves de la seva mirada no podia veure més que un sac de sentiments reprimits que jo no podia, o no sabia desxifrar. Era com un iceberg que sura en el mar, només n’era possible veure’n un trosset del total, però jo no en vaig tenir prou, volia més. Volia capbussar-me en el mar, amb els ulls ben oberts, encara que la sal me'ls cogués, no m’importava, volia saber què hi havia sota l’aigua, què s’amarga darrera aquella mirada.

La història va ser curta, però intensa, l’amor ens va lligar i em va permetre iniciar-me en el busseig d’aquelles aigües fredes que m’acostaven a ella. Sota l’aigua l’iceberg era enorme ple de sorpreses i pors que es funcionaven per convertir aquell lloc en un espai captivador, únic i on, si la por no s’hagués apoderat de mi, m’hagués agradat quedar-m’hi. Però la por a aquell lloc desconegut em va fer allunyar-me, però seria impossible oblidar-lo.

Anys i alguns amors després em trobava en aquell Café a la mateixa hora en que jo feia vida allà. Però amb les costums canviades: el te verd amb sucre de canya havia donat lloc al Café sol, l’ampolleta d’aigua fresca i la copa de Mascaró, que miro de reüll mentre repasso la secció d’esports de la premsa local. Com si fos un caprici del destí ella va tornar a entrar per la porta. El reguitzells d’emocions i sensacions que vaig viure en aquell instant, no se com descriure’l però per molt que m’esforçava el filtre dels anys només em deixava veure els bons records.

La història començava a repetir-se, aquells ulls petits, que ara s’amagaven sota un serrell, em recordaven aquell iceberg que vaig deixar a mig explorar i excitava els meus sentits. Ara havia de ser diferent, la por no m’hauria de fer enrere, el meu cor m’exigia tornar-me a capbussar en aquelles aigües fredes.

Nedo amb tranquil·litat, explorant tots els racons que vaig deixar a mitges ,però ara ja no hi ha màgia, no és el mateix, aquella excitació que vaig tenir al veure-la es desfà, es dilueix igual que el sucre en el cafè, ara ja fred. Decebut bec d’un glop la mitja copa de Mascaró que encara m’acompanya, m’aixeco i marxo per no tornar a aquell Café.

L'altra Girona

2008-04-29T00:39:00.010+02:00

Fotos de l'excursió de diumenge

Passos

2008-04-25T10:26:00.014+02:00

Camins, viatges, rutes, trajectes, passejades, anades o tornades; Tot plegat són poc més, que la suma dels nostres passos, del primer a l’últim. La dificultat però recau en aquest primer pas, és el que marcar la direcció i ens allunya momentàniament de la incertesa. L’últim és el que ens porta a la meta.

Sèrie passos, 6 fotos estenopeiques que van ser el meu primer pas en la fotografia.

Passos davant del Café Zurich (Barcelona)

Passos (de zebra) a Passeig de Gràcia

Passos distrets a la Rambla

Passos en descans

Passos perduts en un carrer del Born

Passos automàtics a la boca del Metro

la meva foto de Girona

2008-04-18T12:08:00.004+02:00

Fart de veure la típica postal gironina de les cases de l’Onyar, però amb la contradicció de voler-ne fer una... és una situació estranya o complicada d’explicar, necessitava una foto de l’escena més representativa de la meva nova ciutat, on tornen a créixer les meves arrels... Volia que la foto fos o tingués alguna cosa especial, una mica de mi... Li havia donat moltes voltes al tema, fins que un bon dia, passejant pel centre, en recerca i captura del recent “Nocilla Experience” es va produir la situació: una llum plàcida, tènue i ataronjada acariciava les façanes de les cases de l’Onyar, que juntament amb el vent inexistent, feia que es reflectissin de forma quasi perfecte sobre l’aigua... La foto la vaig prendre amb una càmera estenopeica per dues raons: va ser aquesta tècnica la que em va acabar de fer enganxar a la fotografia. I segona: el resultat tot sovint incert que ofereix i la meva tossuderia en dominar lo indominable així ho requeria.

La foto és lluny de la perfecció però no era el que buscava, només volia que fos la meva foto de Girona.

3 minuts

2008-04-14T09:36:00.001+02:00

Obro els ulls, el Sol s’escola per les escletxes de la persiana, que em protegeix de la ceguera matinal. Miro el despertador, les 9:28.

És dissabte, avui no treballo i podria dormir, però no tinc son. Decideixo aixecar-me, poso els peus a terra, però no el noto fred. Hauria d’estar fred, es hivern. Tinc un instant de lucidesa i me n’adono que el meu cos continua immòbil entre el llençols. Les meves parpelles segellades, la boca entreoberta deixant veure els incisius, i un sol mitjó als peus. La confusió inicial es dilueix, està tot clar: m’he mort. M’he mort abans dels trenta... i amb moltes (masses) coses per fer, merda!

S’enfonsarà, es despertarà, es girarà cap a mi, m’abraçarà i estaré fred, plorarà i plorarà més...

I tot el que em queda per fer: aquell trio pendent –amb dues ties, clar!-, fer el cim del Montblanc, el viatge per l’Àfrica en bici, perdonar a ma mare, dir-li a ella tot el que l’estimo, retornar el préstec del banc.. tot hi que això últim poc m’importa. En definitiva una vida curta i amb la sensació que ha estat poc aprofitada.

I ara què he de fer? On he d’anar? Aniré al cel, tot i ser ateu?... I a sobre no he sentit dolor, no és que em queixi, però se’m fa estrany. He mort mentre dormia i després d’un gran polvo, se’ns dubte la mort més desitjada. Au! Sento una pressió al pit, cada vegada més forta. Uff! Potser és el dolor de la mort, que com els trens de Renfe, arriba amb retard. Em fa mal i no para. Foscor, tres segons, torna la llum...

Obro els ulls, torno a ser dins el meu cos. El sol s’escola per les escletxes de la persiana, que em protegeix de la ceguera matinal. Miro el despertador, les 9:31. Continuo sentint aquella pressió sobre el pit. Sobre meu, jau el seu gat negre, gras i pelut, em mira amb els seus ulls fixos i intensos, com volent-me dir alguna cosa...

Ho entenc tot. El gat, amb un gran acte de generositat, m’ha cedit una de les seves 7 vides. Ara em cau més bé. L’amanyago però ell marxa, ja ha fet la seva feina.

Em giro, la miro, respira tranquil·lament, l’he de despertar... La desperto, fem l’amor i li dic que l’estimo més del que es pot imaginar. Ella em mira perplexa i em diu:

- Estàs un xic estrany aquest mati.

Arrels

2008-04-02T23:24:00.016+02:00

Tres setmanes des de la mort del tirà...

La incertesa s’ha dissolt, el país decideix abandonar les maneres del tirà i s’obre una petita escletxa a la llum. Aquesta esperança és la que em força a tornar a la meva terra, a les meves arrels.

Trenta anys són molts, insuficients per oblidar els records de la meva infància, i suficients per donar gràcies a la meva segona terra, la que em va acollir i em va ajudar a tirar endavant, a refer la meva vida.

Onze hores de viatge per tornar a la meva antiga casa, No se que m’espera, ni se que hi trobaré, la gran part dels contactes que em quedaven al poble van ser apressats o morts i l’altre part quan els trucava, penjaven en sentir la meva veu.

Recordo l’escola, els gronxadors acabats de pintar de color blau elèctric, per en Carles, el conserge. Recordo l’Esplai on passava les tardes dels dissabtes, allà vaig conèixer la Maria. Recordo la fàbrica del pare, l’olor a pell d’aquelles sabates lluents que s’apilaven esperant ser encapsades. Recordo la casa dels avis, a les afores del poble, envoltada d’arbres amb el seu jardí preciós i cuidat, on vaig aprendre a caminar, els llargs passadissos, els alts sostres i els lluents papers que decoraven les estances...

El taxista em desperta amb un enèrgic “ja hem arribat”. Obro els ulls i no aconsegueixo situar-me, els meus ulls enfoquen el meu entorn però el meu cervell és incapaç de processar la realitat. Només destrucció , carrer buits, pisos destruïts... Perplex li demano al taxista on som, no hi ha dubte, érem al ben mig del carrer Major. Li pago la carrera i li demano el telèfon, per si cal que hem vingui a buscar.

Vaig començar a caminar sense saber ben bé on anava, l’escola, la fàbrica, el Cau, la casa dels avis... tot estava destrossat, derruït, el meu cervell no aconseguia retrobar els bons records que m’amenitzaven el viatge. La destrucció total del meu poble va significava la destrucció de la meva infància, dels meus records, de les meves arrels.

Continuo caminant i arribo a l’únic lloc del poble on encara hi quedava un xic de color: les flors ja velles de roba i plàstic del cementiri. Ara mig espoliat i abandonat, vaig començar a caminar com cercant alguna cosa, de sobte la meva mirada va topar amb aquella làpida, sorprenentment encara intacta, era la de la Maria.

Vaig prendre el mòbil, vaig trucar al taxista i li vaig demanar que hem tornés a dur a casa meva.

fotos:
Dani Martin
Thais Roig